Ànims.

Eh! Para! Tranquil·la...! No et frustris encara, no et sentis malament amb tu mateixa quan ets l'única persona en la que pots confiar. Encara et queda temps per complir somnis i metes, no t'estressis pensant que fas tard per fer els teus plans, tranquil·la... Para't un moment i pensa amb claredat. Treu-te de dins la negror que t'invaeix i et limita per fer el que et toca fer ara. Deixa de pensar en la merda del passat que t'omple de merda el present i per tant el futur immediat. Crea coses noves, situacions noves, per que tu les pots crear i ets tu qui les ha de crear si vols que canviïn. Fes tot allò que vulguis fer si creus que ho has de fer, no has de deixar de banda el que t'omplirà i et farà sentir útil i valorada. Responsabilitza't dels teus actes igual que et responsabilitzaràs de les seves conseqüències. Deixa de banda els que no són capaços d'entendre't i valorar-te, no seran ells els que et treguin les castanyes del foc, ni seran ells els que gaudeixin dels teus somnis, així que, manté al teu costat la persona que t'ajudi a millorar no la que t'enfonsi. Ets capaç de reunir totes les teves forces, que no en són poques, per lluitar. Perquè ets una lluitadora i t'ho mereixes. Fes-ho per tu, no hi tens res a perdre. Ara i sempre et tocarà tenir valor. Encara que... Tot això ja ho saps, ets prou llesta, ànims pel que hagi de venir.

.

Vent.

Una passa. 

Els cabells que em tapen la cara comencen a retirar-se suaument, deixant entreveure els dos ulls que miren cap al terra.

Una passa. 

Junt amb la brisa freda d’hivern i la velocitat que el meu cos agafa, la majoria dels cabells ballen destapant les galtes com si fos d’alguna cosa de la que fugissin, d’algun temor. Alguns tornen endavant molestant divertits sense perdre la dansa, passejant-se pels meus llavis amb un moviment ràpid i tímid.

Una passa. 

El mocador que m’envolta el coll no en vol ser menys, i s’impulsa violent cap enrere deixant-me el coll nu i desprotegit del fred.

M’aturo. 

Miro enrere per seguir el seu recorregut, perquè no se’n vagi sense mi. Si tornés amb l’impuls d’una mà amable junt amb uns ulls que no podrien amagar el secret d’haver estat observant-me,... seria maco.

Miro al terra.

No tot és tan maco com el que la meva imaginació m’havia fet veure en pocs segons. El mocador jau al terra a uns metres de mi, sense la mà amable i sense els ulls tímids que m’hauria encantat veure. Així que em disposo a collir-lo amb les meves pròpies mans.

Una passa.

.

Avui.

Miro al cel i només veig negre.

De sobte, sona una cançó camuflada entre les veus amb poc significat, dites per dir alguna cosa, més que per no dir res i quan començo a desxifrar les notes musicals, associant idees i recordant si algun cop ja les havia escoltades,... somric al adonar-me que sí, una de les meves preferides, que surt a aquella pel·lícula que m’agrada tant. 

Qui serà que li agrada tant com a mi o més, aquesta cançó, tant com per sentir-se orgullós/a quan sona en aquell moment inesperat, just quan algú vol escoltar la seva veu a l’altre costat de la línia telefònica...?

Qui serà que em comparteix aquest gust?

Deixa de sonar la cançó i es suma una veu entre les altres. Tornada a l’entorn simple i vulgar.

Avui no me'n puc estar de sentir-me melancòlica, observant, reflexionant i pensant,... per què no puc evitar-ho? Potser només és per passar l’estona mentre no arribo al destí.

Segueixo analitzant l’entorn amb tots els meus sentits, per si de sobte apareix un d’aquests successos que em sorprenen i m’encanten. Tot segueix igual. Avui no puc evitar posar-me sentimental, per què?

Miro al cel i penso: potser és... perquè la lluna és plena.

.

Instants de connexió.

M’agrada imaginar què pensa la gent que tinc al voltant i quines paraules, de les que els seus ulls llegeixen del llibre entre les mans, passen just en aquell moment pel seu cap, i quina sensació els causen al posar-se en la pell del personatge. Com canviarien aquelles mateixes paraules en ment d’una altre persona, amb uns altres sentiments i una altre perspectiva, potser totalment diferent. I què divertit seria que just ara algú del meu voltant també intentés imaginar, tot observant-me, quines paraules passen pel meu cap mentre escric.
Aixeco la mirada del full amb una intenció oculta de trobar-me amb el que espero, i efectivament, es creuen les mirades que es feien notar insistents en llegir el meu pensament. Uns instants de connexió semblen intentar comunicar alguna cosa, allò que només podrien sentir les dues mirades corresponents a les dues persones mentre es miren. Seguirà sent un misteri, per no desentonar amb l’ambient, quin dels dos tenia més interès en descobrir les paraules d’aquest món tan propi de l’altre, igual que les lletres del seu nom que misterioses mai serien escoltades.

.

Llençols.

No tinc cap mena de percepció del temps. No puc evitar mantenir-me desperta. No sé quanta estona més estaré estirada al teu costat. Encara és fosc hauré d’esperar per veure’t, però... encara que no et vegi, puc notar com et mous i la teva respiració pausada i adormida. Reviso cada part del meu cos per detectar si alguna està en contacte amb la teva pell, m’encanta adonar-me que m’abraces. En aquest moment, en el que només existeix el meu pensament mig adormit i el teu contacte, vull saber què somies. Com m’agradaria veure els teus pensaments il·lògics de l’inconscient. Encara em sorprendries convertit en un ós panda de tots els colors possibles menys blanc i negre, o en un venedor de coses no inventades, qui sap si formo part del que ara mateix somies... 

.

Notes musicals.

La música pot fer-nos creure que per un moment tot és possible.

Pot fer-nos imaginar com els seients del tren, on acaba de pujar un músic amb un instrument sota el braç, comencen a ballar al ritme dels sons que aquest desconegut i el seu acompanyant musical emeten.

Només per un moment.

.

Nit plujosa d'estiu.

Els porticons de fusta vella i ben pintada, més idíl·lics amb la poca llum de l’habitació, ja tenen els vidres tacats de petits recorreguts d’aigua. Mentrestant jo no noto la humitat, jo no noto la reacció en la meva pell de la brisa nocturna. Em trobo aïllada del temporal del que em separen els porticons. Però no puc evitar imaginar la poesia d’aquests, oberts de bat a bat, oferint l’entrada de les sensacions que es troben només a l’altre costat de la finestra.

Deixo de banda la imaginació i em decideixo a rebre les percepcions de la realitat exterior. Només obrir-los el sentit de l’olfacte ja és estimulat per una intensa olor de dies plujosos d’estiu. La meva pell s’arrissa al rebre l’aire fresc i humit. Intento calmar-la fregant els braços amb les mans i apressant-me cap al llit. Els ulls es commouen quan troben la lluna jugant a l’amagatall entre el cel negre i els núvols carregats d’aigua. Rebo també l’encantador soroll de cada una de les gotes repicant en la superfície sobre la que cauen, encobrint qualsevol altre soroll que treuria màgia al moment. I abans de quedar-me dormida, un últim regal als meus sentits, un petó de bona nit.



.

Jo.

No has de dir res, m’agrada el silenci, però em costa mantenir-lo. Adoro trencar-lo passant el dit per la bora d’una copa, o amb unes notes musicals, senzilles, provinents d’uns altres dits tocant un piano. És fràgil, fins i tot sembla que amb el propi pensament s’esvaeixi.

Pensar et porta a un altre món, on només tu hi tens l’entrada. Allà puc reflexionar, i preguntar-me com sóc? Què odio? Odio que em piqui el peu, que quedi un únic gra d’arròs al plat, no saber fer alguna cosa que vull fer, frustrar-me i no lluitar pel que somio, menjar salat quan vull dolç, però bé, m’agrada més que m’agradin coses que no pas coses que no m’agradin. És divertit tergiversar.

Sempre improvisant, orientant-me amb els ulls tapats, agafant el camí que fa millor olor i al final sembla que tindrà un millor postre. Qui sap si allà m’hi espera un pastís de formatge!

No et preguntaré com ets, ni que odies, t’observaré. Buscaré la resposta, buscant en detalls, i descobrint noves parts de tu. T’analitzo. Analitzo el món que ens envolta. Veig... dues mans arrugades, agafades, unides amb força, donant-se suport per no caure. Descobreixo imatges per fotografiar. Fotografies que transmeten sentiment, el pas del temps, les pistes que et dóna la natura quan es canvia una estació de l’any, un músic al metro lluitant contra unes parets grises, allò que no veu ningú, imatges plenes de significat...

Buscaré la felicitat fins i tot en les petites coses. Sempre m’ha encantat la idea de saltar cap a un munt de coixins, portar roba de talles més grans que la meva, sentir-me femenina, les abraçades, somiar, dibuixar, fer pujar les bombolles d’una beguda amb gas, trobar-me amb libèl·lules, trobar una mirada, les pel·lícules i els llibres per reflexionar, millorar, Catalunya, millorar Catalunya, la xocolata amb llet, les flors, les cartes, mirar el cel de nit i de dia, la imperfecció perfecte, no perdre l’esperança per superar les adversitats, no oblidar-me dels somnis... i acomiadar-me amb un somriure.