Instants de connexió.

M’agrada imaginar què pensa la gent que tinc al voltant i quines paraules, de les que els seus ulls llegeixen del llibre entre les mans, passen just en aquell moment pel seu cap, i quina sensació els causen al posar-se en la pell del personatge. Com canviarien aquelles mateixes paraules en ment d’una altre persona, amb uns altres sentiments i una altre perspectiva, potser totalment diferent. I què divertit seria que just ara algú del meu voltant també intentés imaginar, tot observant-me, quines paraules passen pel meu cap mentre escric.
Aixeco la mirada del full amb una intenció oculta de trobar-me amb el que espero, i efectivament, es creuen les mirades que es feien notar insistents en llegir el meu pensament. Uns instants de connexió semblen intentar comunicar alguna cosa, allò que només podrien sentir les dues mirades corresponents a les dues persones mentre es miren. Seguirà sent un misteri, per no desentonar amb l’ambient, quin dels dos tenia més interès en descobrir les paraules d’aquest món tan propi de l’altre, igual que les lletres del seu nom que misterioses mai serien escoltades.

.

Llençols.

No tinc cap mena de percepció del temps. No puc evitar mantenir-me desperta. No sé quanta estona més estaré estirada al teu costat. Encara és fosc hauré d’esperar per veure’t, però... encara que no et vegi, puc notar com et mous i la teva respiració pausada i adormida. Reviso cada part del meu cos per detectar si alguna està en contacte amb la teva pell, m’encanta adonar-me que m’abraces. En aquest moment, en el que només existeix el meu pensament mig adormit i el teu contacte, vull saber què somies. Com m’agradaria veure els teus pensaments il·lògics de l’inconscient. Encara em sorprendries convertit en un ós panda de tots els colors possibles menys blanc i negre, o en un venedor de coses no inventades, qui sap si formo part del que ara mateix somies... 

.

Notes musicals.

La música pot fer-nos creure que per un moment tot és possible.

Pot fer-nos imaginar com els seients del tren, on acaba de pujar un músic amb un instrument sota el braç, comencen a ballar al ritme dels sons que aquest desconegut i el seu acompanyant musical emeten.

Només per un moment.

.

Nit plujosa d'estiu.

Els porticons de fusta vella i ben pintada, més idíl·lics amb la poca llum de l’habitació, ja tenen els vidres tacats de petits recorreguts d’aigua. Mentrestant jo no noto la humitat, jo no noto la reacció en la meva pell de la brisa nocturna. Em trobo aïllada del temporal del que em separen els porticons. Però no puc evitar imaginar la poesia d’aquests, oberts de bat a bat, oferint l’entrada de les sensacions que es troben només a l’altre costat de la finestra.

Deixo de banda la imaginació i em decideixo a rebre les percepcions de la realitat exterior. Només obrir-los el sentit de l’olfacte ja és estimulat per una intensa olor de dies plujosos d’estiu. La meva pell s’arrissa al rebre l’aire fresc i humit. Intento calmar-la fregant els braços amb les mans i apressant-me cap al llit. Els ulls es commouen quan troben la lluna jugant a l’amagatall entre el cel negre i els núvols carregats d’aigua. Rebo també l’encantador soroll de cada una de les gotes repicant en la superfície sobre la que cauen, encobrint qualsevol altre soroll que treuria màgia al moment. I abans de quedar-me dormida, un últim regal als meus sentits, un petó de bona nit.



.

Jo.

No has de dir res, m’agrada el silenci, però em costa mantenir-lo. Adoro trencar-lo passant el dit per la bora d’una copa, o amb unes notes musicals, senzilles, provinents d’uns altres dits tocant un piano. És fràgil, fins i tot sembla que amb el propi pensament s’esvaeixi.

Pensar et porta a un altre món, on només tu hi tens l’entrada. Allà puc reflexionar, i preguntar-me com sóc? Què odio? Odio que em piqui el peu, que quedi un únic gra d’arròs al plat, no saber fer alguna cosa que vull fer, frustrar-me i no lluitar pel que somio, menjar salat quan vull dolç, però bé, m’agrada més que m’agradin coses que no pas coses que no m’agradin. És divertit tergiversar.

Sempre improvisant, orientant-me amb els ulls tapats, agafant el camí que fa millor olor i al final sembla que tindrà un millor postre. Qui sap si allà m’hi espera un pastís de formatge!

No et preguntaré com ets, ni que odies, t’observaré. Buscaré la resposta, buscant en detalls, i descobrint noves parts de tu. T’analitzo. Analitzo el món que ens envolta. Veig... dues mans arrugades, agafades, unides amb força, donant-se suport per no caure. Descobreixo imatges per fotografiar. Fotografies que transmeten sentiment, el pas del temps, les pistes que et dóna la natura quan es canvia una estació de l’any, un músic al metro lluitant contra unes parets grises, allò que no veu ningú, imatges plenes de significat...

Buscaré la felicitat fins i tot en les petites coses. Sempre m’ha encantat la idea de saltar cap a un munt de coixins, portar roba de talles més grans que la meva, sentir-me femenina, les abraçades, somiar, dibuixar, fer pujar les bombolles d’una beguda amb gas, trobar-me amb libèl·lules, trobar una mirada, les pel·lícules i els llibres per reflexionar, millorar, Catalunya, millorar Catalunya, la xocolata amb llet, les flors, les cartes, mirar el cel de nit i de dia, la imperfecció perfecte, no perdre l’esperança per superar les adversitats, no oblidar-me dels somnis... i acomiadar-me amb un somriure.