Vent.

Una passa. 

Els cabells que em tapen la cara comencen a retirar-se suaument, deixant entreveure els dos ulls que miren cap al terra.

Una passa. 

Junt amb la brisa freda d’hivern i la velocitat que el meu cos agafa, la majoria dels cabells ballen destapant les galtes com si fos d’alguna cosa de la que fugissin, d’algun temor. Alguns tornen endavant molestant divertits sense perdre la dansa, passejant-se pels meus llavis amb un moviment ràpid i tímid.

Una passa. 

El mocador que m’envolta el coll no en vol ser menys, i s’impulsa violent cap enrere deixant-me el coll nu i desprotegit del fred.

M’aturo. 

Miro enrere per seguir el seu recorregut, perquè no se’n vagi sense mi. Si tornés amb l’impuls d’una mà amable junt amb uns ulls que no podrien amagar el secret d’haver estat observant-me,... seria maco.

Miro al terra.

No tot és tan maco com el que la meva imaginació m’havia fet veure en pocs segons. El mocador jau al terra a uns metres de mi, sense la mà amable i sense els ulls tímids que m’hauria encantat veure. Així que em disposo a collir-lo amb les meves pròpies mans.

Una passa.

.