Ànims.

Eh! Para! Tranquil·la...! No et frustris encara, no et sentis malament amb tu mateixa quan ets l'única persona en la que pots confiar. Encara et queda temps per complir somnis i metes, no t'estressis pensant que fas tard per fer els teus plans, tranquil·la... Para't un moment i pensa amb claredat. Treu-te de dins la negror que t'invaeix i et limita per fer el que et toca fer ara. Deixa de pensar en la merda del passat que t'omple de merda el present i per tant el futur immediat. Crea coses noves, situacions noves, per que tu les pots crear i ets tu qui les ha de crear si vols que canviïn. Fes tot allò que vulguis fer si creus que ho has de fer, no has de deixar de banda el que t'omplirà i et farà sentir útil i valorada. Responsabilitza't dels teus actes igual que et responsabilitzaràs de les seves conseqüències. Deixa de banda els que no són capaços d'entendre't i valorar-te, no seran ells els que et treguin les castanyes del foc, ni seran ells els que gaudeixin dels teus somnis, així que, manté al teu costat la persona que t'ajudi a millorar no la que t'enfonsi. Ets capaç de reunir totes les teves forces, que no en són poques, per lluitar. Perquè ets una lluitadora i t'ho mereixes. Fes-ho per tu, no hi tens res a perdre. Ara i sempre et tocarà tenir valor. Encara que... Tot això ja ho saps, ets prou llesta, ànims pel que hagi de venir.

.

Vent.

Una passa. 

Els cabells que em tapen la cara comencen a retirar-se suaument, deixant entreveure els dos ulls que miren cap al terra.

Una passa. 

Junt amb la brisa freda d’hivern i la velocitat que el meu cos agafa, la majoria dels cabells ballen destapant les galtes com si fos d’alguna cosa de la que fugissin, d’algun temor. Alguns tornen endavant molestant divertits sense perdre la dansa, passejant-se pels meus llavis amb un moviment ràpid i tímid.

Una passa. 

El mocador que m’envolta el coll no en vol ser menys, i s’impulsa violent cap enrere deixant-me el coll nu i desprotegit del fred.

M’aturo. 

Miro enrere per seguir el seu recorregut, perquè no se’n vagi sense mi. Si tornés amb l’impuls d’una mà amable junt amb uns ulls que no podrien amagar el secret d’haver estat observant-me,... seria maco.

Miro al terra.

No tot és tan maco com el que la meva imaginació m’havia fet veure en pocs segons. El mocador jau al terra a uns metres de mi, sense la mà amable i sense els ulls tímids que m’hauria encantat veure. Així que em disposo a collir-lo amb les meves pròpies mans.

Una passa.

.

Avui.

Miro al cel i només veig negre.

De sobte, sona una cançó camuflada entre les veus amb poc significat, dites per dir alguna cosa, més que per no dir res i quan començo a desxifrar les notes musicals, associant idees i recordant si algun cop ja les havia escoltades,... somric al adonar-me que sí, una de les meves preferides, que surt a aquella pel·lícula que m’agrada tant. 

Qui serà que li agrada tant com a mi o més, aquesta cançó, tant com per sentir-se orgullós/a quan sona en aquell moment inesperat, just quan algú vol escoltar la seva veu a l’altre costat de la línia telefònica...?

Qui serà que em comparteix aquest gust?

Deixa de sonar la cançó i es suma una veu entre les altres. Tornada a l’entorn simple i vulgar.

Avui no me'n puc estar de sentir-me melancòlica, observant, reflexionant i pensant,... per què no puc evitar-ho? Potser només és per passar l’estona mentre no arribo al destí.

Segueixo analitzant l’entorn amb tots els meus sentits, per si de sobte apareix un d’aquests successos que em sorprenen i m’encanten. Tot segueix igual. Avui no puc evitar posar-me sentimental, per què?

Miro al cel i penso: potser és... perquè la lluna és plena.

.