Els porticons de fusta vella i ben pintada, més idíl·lics amb la poca llum de l’habitació, ja tenen els vidres tacats de petits recorreguts d’aigua. Mentrestant jo no noto la humitat, jo no noto la reacció en la meva pell de la brisa nocturna. Em trobo aïllada del temporal del que em separen els porticons. Però no puc evitar imaginar la poesia d’aquests, oberts de bat a bat, oferint l’entrada de les sensacions que es troben només a l’altre costat de la finestra.
Deixo de banda la imaginació i em decideixo a rebre les percepcions de la realitat exterior. Només obrir-los el sentit de l’olfacte ja és estimulat per una intensa olor de dies plujosos d’estiu. La meva pell s’arrissa al rebre l’aire fresc i humit. Intento calmar-la fregant els braços amb les mans i apressant-me cap al llit. Els ulls es commouen quan troben la lluna jugant a l’amagatall entre el cel negre i els núvols carregats d’aigua. Rebo també l’encantador soroll de cada una de les gotes repicant en la superfície sobre la que cauen, encobrint qualsevol altre soroll que treuria màgia al moment. I abans de quedar-me dormida, un últim regal als meus sentits, un petó de bona nit.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada