Jo.

No has de dir res, m’agrada el silenci, però em costa mantenir-lo. Adoro trencar-lo passant el dit per la bora d’una copa, o amb unes notes musicals, senzilles, provinents d’uns altres dits tocant un piano. És fràgil, fins i tot sembla que amb el propi pensament s’esvaeixi.

Pensar et porta a un altre món, on només tu hi tens l’entrada. Allà puc reflexionar, i preguntar-me com sóc? Què odio? Odio que em piqui el peu, que quedi un únic gra d’arròs al plat, no saber fer alguna cosa que vull fer, frustrar-me i no lluitar pel que somio, menjar salat quan vull dolç, però bé, m’agrada més que m’agradin coses que no pas coses que no m’agradin. És divertit tergiversar.

Sempre improvisant, orientant-me amb els ulls tapats, agafant el camí que fa millor olor i al final sembla que tindrà un millor postre. Qui sap si allà m’hi espera un pastís de formatge!

No et preguntaré com ets, ni que odies, t’observaré. Buscaré la resposta, buscant en detalls, i descobrint noves parts de tu. T’analitzo. Analitzo el món que ens envolta. Veig... dues mans arrugades, agafades, unides amb força, donant-se suport per no caure. Descobreixo imatges per fotografiar. Fotografies que transmeten sentiment, el pas del temps, les pistes que et dóna la natura quan es canvia una estació de l’any, un músic al metro lluitant contra unes parets grises, allò que no veu ningú, imatges plenes de significat...

Buscaré la felicitat fins i tot en les petites coses. Sempre m’ha encantat la idea de saltar cap a un munt de coixins, portar roba de talles més grans que la meva, sentir-me femenina, les abraçades, somiar, dibuixar, fer pujar les bombolles d’una beguda amb gas, trobar-me amb libèl·lules, trobar una mirada, les pel·lícules i els llibres per reflexionar, millorar, Catalunya, millorar Catalunya, la xocolata amb llet, les flors, les cartes, mirar el cel de nit i de dia, la imperfecció perfecte, no perdre l’esperança per superar les adversitats, no oblidar-me dels somnis... i acomiadar-me amb un somriure.