Avui.

Miro al cel i només veig negre.

De sobte, sona una cançó camuflada entre les veus amb poc significat, dites per dir alguna cosa, més que per no dir res i quan començo a desxifrar les notes musicals, associant idees i recordant si algun cop ja les havia escoltades,... somric al adonar-me que sí, una de les meves preferides, que surt a aquella pel·lícula que m’agrada tant. 

Qui serà que li agrada tant com a mi o més, aquesta cançó, tant com per sentir-se orgullós/a quan sona en aquell moment inesperat, just quan algú vol escoltar la seva veu a l’altre costat de la línia telefònica...?

Qui serà que em comparteix aquest gust?

Deixa de sonar la cançó i es suma una veu entre les altres. Tornada a l’entorn simple i vulgar.

Avui no me'n puc estar de sentir-me melancòlica, observant, reflexionant i pensant,... per què no puc evitar-ho? Potser només és per passar l’estona mentre no arribo al destí.

Segueixo analitzant l’entorn amb tots els meus sentits, per si de sobte apareix un d’aquests successos que em sorprenen i m’encanten. Tot segueix igual. Avui no puc evitar posar-me sentimental, per què?

Miro al cel i penso: potser és... perquè la lluna és plena.

.